LA SOLUCIÓ A LES PENSIONS NO IMPLICA AUGMENTAR LES COTITZACIONS SINÓ MENTALITZAR-NOS QUE ARA VIVIM MÉS QUE FA 100 ANYS

Aquests dies, el Gobierno de España està plantejant la pujada d’entre un 10 i un 12% les cotitzacions màximes a la Seguretat Social. Crec que és una proposta encaminada a justificar un augment d’ingressos en els Pressupostos del 2019 que s’està mirant amb lupa des d’Europa. De fet l’augment de les cotitzacions no soluciona de cap manera el dèficit estructural del sistema.

Les pensions al nostre país es basen en el model contributiu i de repartiment. És a dir, la població contribueix a generar un fons de capital a partir de les cotitzacions a la Seguretat Social que paga a la ciutadania pel fet de percebre unes rendes pel seu treball. A més, aquesta contribució augmenta en proporció el nivell de renda dels treballadors: qui més guanya, més contribueix, fins a un límit situat en els 45.000€/any aproximadament. Aquest fons de pensions es reparteix entre els pensionistes segons l’aportació que van fer durant els darrers 25 anys de la seva etapa contributiva i dels anys cotitzats. És a dir, el sistema es basa en un pacte intergeneracional: una generació sosté la jubilació de l’altra.

Per tant, la viabilitat del sistema depèn del fet que la suma de totes les cotitzacions de tots els treballadors/es sigui sempre igual o superior a la suma de totes les pensions.

Tampoc s’ha d’oblidar que l’objectiu del sistema és proporcionar un nivell de vida acceptable durant la vellesa. El fet de ser un sistema contributiu fa que com més elevades siguin les cotitzacions dels treballadors/es, més ingressos tindrà el sistema però també millors hauran de ser les pensions que rebran en el futur. La gent gran també consumeix i per tant una part d’aquestes pensions genera riquesa.

Aquí entren en joc altres polítiques com les d’educació i treball o polítiques industrials i de cohesió territorial. S’han de prioritzar les polítiques que fomentin el treball de qualitat i els salaris decents i redueixin dràsticament l’atur.

Que la massa treballadora pugui sostenir la massa població jubilada, dependrà de quatre factors: el nombre de treballadors/es, la quantitat de les cotitzacions, el nombre de jubilats/des i la quantitat de les pensions. Per tant, hi ha dos factors demogràfics i dos factors econòmics.

Quant als primers, l’evolució de la piràmide demogràfica no és gens favorable a la viabilitat de l’actual sistema de pensions, ja que la proporció de gent gran cada cop augmenta en relació a la de gent en edat de treballar. Les projeccions futures ens mostren com aquesta tendència va empitjorant.

Així doncs, s’han de plantejar polítiques que afavoreixin un canvi en la tendència demogràfica de la nostra població, polítiques socials que afavoreixin l’augment de naixements. No hauria de ser tan difícil perquè partim d’una de les taxes de natalitat més baixes del món.

En referència als factors econòmics, hi ha més possibilitats d’actuació. Pel que fa als ingressos al sistema, aquests depenen de la quantitat de les cotitzacions a la Seguretat Social, que es reparteixen entre empresa i treballador. Atès que es calculen en proporció al salari, per augmentar els ingressos farà falta o bé augmentar els salaris o bé augmentar el tipus de cotització, com està proposant el Gobierno. Sembla fàcil deduir que si els factors demogràfics ens penalitzen els ingressos, s’hauran de compensar amb augments d’aquests factors econòmics. Apujar salaris o bé incrementar les cotitzacions o totes dues coses. Però no és tan simple. S’ha demostrat que no es pot confiar a augmentar els ingressos al sistema mitjançant polítiques que fomentin la pujada dels factors econòmics, ja que els càlculs s’han de fer en relació a l’evolució del Producte Interior Brut (PIB).

L’equació és la següent:

És a dir, una part del PIB que genera una economia es destina als ingressos per cotitzacions que serveixen per pagar les pensions. Suposant que el tipus de cotització no augmenti, per tal que creixin els ingressos, s’han d’incrementar els salaris en relació a la productivitat mitjana dels treballadors. Però els salaris no poden augmentar més que la productivitat, ja que això significaria pagar als treballadors més del valor que produeixen i això és econòmicament inviable.

D’altra banda, amb el sistema actual, com més alts siguin els salaris més altes seran les pensions a les quals aquests cotitzants tindran dret. Apujar salaris implica millors pensions però no soluciona el problema de dèficit del sistema. Ingressos i despeses s’acaben equilibrant.

La conclusió és que, sense introduir canvis al sistema actual, per la via de l’augment dels salaris i la productivitat no solucionem el problema de les pensions.

L’altra solució és augmentar el tipus de cotització. Però amb una càrrega que ja supera el 30% qualsevol augment amb el tipus de cotització acabaria penalitzant la contractació, i perpetuaria encara més l’elevadíssim nivell d’atur o bé incentivaria l’economia submergida. Per tant, qualsevol política que s’encamini cap a l’augment de les cotitzacions a la Seguretat Social serà estèril i correrà el risc d’obtenir l’efecte contrari. Apujar la part del treballador del 6% actual implicaria un impost que afectaria la renda disponible, el consum i el PIB. En definitiva, si no varien les cotitzacions, els ingressos al sistema de pensions es mantindran constants en el temps en nivells pròxims als actuals, un 10% del PIB.

Pel cantó de les despeses del sistema, diferents estudis estan preveient un augment en els pròxims anys. Pensant en un escenari mitjà, es calcula que la despesa en pensions estarà al voltant del 18% del PIB. Actualment ja s’ha trencat l’equilibri, o sigui, que l’actual sistema ja no és viable econòmicament, és deficitari. Les despeses ja són superiors als ingressos des d’ara i per sempre fins que no canviï l’estructura demogràfica o el mateix sistema. Això es reflecteix en el fet que s’ha hagut d’utilitzar el fons de reserva durant els últims anys fins a esgotar-lo.

Com que canviar l’estructura demogràfica d’una societat és en tot cas una qüestió a molt llarg termini, farien falta una o dues generacions per obtenir-ne els fruits, i els factors econòmics no solucionen els problemes del dèficit sense introduir efectes nocius, el que cal és canviar l’actual sistema i reduir-ne les despeses.

L’única solució lògica que se m’acudeix és  retardar l’edat de jubilació.

La despesa en pensions es podrà reduir mitjançant la devaluació de les percepcions i/o reduint el període d’aquestes percepcions, és a dir, retardant l’edat de jubilació. De fet amb la Llei 27/2011 d’1 d’agost sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, que va entrar en vigor l’any 2013, ja s’està fent. La introducció del factor de sostenibilitat que va reduint la prestació en funció de l’evolució de l’esperança de vida cada 5 anys és, en si mateixa, una manera de reduir la pensió mitjana de manera gradual però continuada que durà a una gran part de la població a la pobresa.

Evidentment cap govern pot contemplar un escenari futur com aquest així que, s’ha de plantejar o bé carregar asimètricament aquesta devaluació, abaixant més les pensions màximes per tal de no tocar les mínimes i anar cap a un sistema de caràcter assistencial, o bé optar per accelerar el perllongament de la vida laboral.

Si es mira en perspectiva, la segona opció, la del perllongament de la vida laboral, no és més que una adaptació a la realitat del segle XXI. Recordem que la determinació de l’edat de jubilació als 65 anys es va fer amb la Ley del Retiro Obrero Obligatorio, l’any 1919. En aquella època, l’esperança de vida a l’edat de 65 anys era de 10 anys. L’any 2016, aquesta esperança se situa al voltant dels 20 anys. L’evolució de la sanitat i del nivell de vida ha fet que una persona de 65 anys d’avui dia s’assembli més a una de 45 anys a inicis del segle XX. A més, les feines actuals, tret d’algunes excepcions, són menys feixugues i físiques que les d’aquelles èpoques. Si fem la  comparació, l’edat corresponent als 65 anys de 1919 serien els 75 anys del 2016. Per tant, sembla que els 67 anys, definits a l’última reforma com a nova edat de jubilació, i que quedarà plenament instaurada el 2027, queden curts.

Però és que a Espanya, l’edat mitjana de jubilació no arriba ni als 65 anys. L’edat mitjana se situa als 64 anys, és a dir, per sota del que es va definir l’any 1919. Això és fruit de les jubilacions anticipades, una pràctica que s’ha estès com a conseqüència de les crisis sectorials contínues com la reconversió industrial o l’actual crisi bancària.

Per tant, una acció immediata que haurien d’adoptar els governs seria controlar les polítiques de jubilacions anticipades que la gran empresa usa massivament com a mitjà per reduir plantilles cada cop que hi ha una crisi. El sistema no s’ho pot permetre.

La segona, és anar apujant l’edat oficial de jubilació per adaptar-la a les actuals condicions de vida i salut i mantenir l’actualització a mesura que l’esperança de vida a l’edat de jubilació vagi augmentant. Evidentment, s’han de contemplar excepcions en funció del tipus de feina, per exemple les que comporten una càrrega física important.

Una altra reforma, que suposaria corregir una situació injusta de l’actual sistema, és contemplar per al càlcul de la pensió les cotitzacions al llarg de tota la vida laboral. D’aquesta manera es minimitzaria el factor negatiu de les crisis que pugui patir un treballador al llarg de la seva vida activa, sobretot en les seves últimes etapes. Es pot donar la paradoxa que un treballador que es quedi a l’atur als 58 anys, hagi pogut cotitzar 40 anys però per culpa d’aquest fet la pensió li disminueixi dràsticament en penalitzar-li la discontinuïtat dels últims anys, i cobraria menys que algú que hagi cotitzat només 25 anys.

Una temptació que pot tenir l’Administració per equilibrar el dèficit del sistema de pensions seria recórrer a la via fiscal. És a dir, apujar els impostos per finançar les pensions. Això representaria un perill: en un sistema contributiu com el nostre, qui té dret a una pensió és qui hi ha contribuït amb una cotització durant la seva vida activa. Per tant, si utilitzem els impostos per sufragar la despesa en pensions, no es podria fer a través de l’IVA, atès que qualsevol ciutadà/na ja tindria dret a pensió encara que no hagués treballat mai, perquè hi estaria contribuint. Només seria vàlid per sufragar les pensions no contributives (viduïtat i orfandat). Per tant, s’hauria d’utilitzar l’IRPF, però si l’apugem, es produirien efectes perversos sobre el consum, el PIB i l’ocupació.

Finalment, canviar el sistema contributiu actual per un sistema de caire assistencial, en el qual tothom tingués dret a percebre una pensió mínima i igual, sí que permetria utilitzar els impostos indirectes per sufragar el sistema. Però en aquest cas s’hauria d’incentivar l’estalvi privat i abaixar les bases de cotització més altes o bé l’IRPF, sobretot en els trams mitjans.

Com a conclusió crec que la solució que tard a d’hora s’haurà d’implantar és l’adaptació de l’edat de jubilació als nous temps i recuperar l’esperit de la prestació pública: viure amb dignitat els últims anys de la vida, quan la persona ja no pot treballar. No podem tenir jubilats cobrant pensions quan encara es troben en plenes capacitats físiques i mentals. La Pensió no és això. Perquè, potser cal fer-se la següent pregunta:

Què és millor?, tenir una jubilació llarga però miserable o una jubilació de més curta  però digna.

 

 

Xavier Malvehy Guilera
www.xmalvehy.com 
Membre de la Junta Directiva de l’ACEDE Catalunya
European Financial Advisor acreditat nº 14555 per la EFPA
Propietari i fundador de Finvehy www.finvehy.com

 

 

 

Written by

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros (Google) para que usted tenga la mejor experiencia de usuario y captar información complementaria para publicidad. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies